Perills a les xarxes socials

Unes 4.000 persones han compartit en Facebook, i més de 300 en Twitter, una notícia segons la qual entrava en vigor un nou ‘diccionari’ de paraules massa catalanes per ser utilitzades a la Televisió Valenciana. Hi havia un petit però: la notícia és de 1990. Tres breus reflexions sobre el cas.

1) El perill de les xarxes. Tot va massa ràpid i compartim informació i palla a parts iguals. Cal més esforç per separar-los.

2) El segon perill de les xarxes. Veient el meu mur abans d’adonar-me que la notícia era antiga, pensava que la rebel·lió estava a punt d’esclatar a València, i pensava de mirar els Euromed per no perdre-m’ho. Entrem en una bombolla d’afins perillosa.

3) La història de sempre dels socialistes valencians. Incapaços de ser valents amb la cultura i el país. Així els va i els anirà, sobretot si la solució al desastre que s’espera al maig és Leire Pajín.

Immedialistes

Els periodistes es busquen i no es troben, jo entre ells. Busquen definicions per a saber qui són amb les seves noves tasques. Ignacio Ramonet, a qui he escoltat gràcies a la Fundació Alfons Comín al CCCB, m'ha definit millor que ningú fins ara. Segons ell som uns immedialistes, que vindria a ser periodistes als que han robat el temps. Temps entès com a període necessari per a la reflexió. Passa alguna cosa, donem quatre dades inconnexes i busquem la següent. Nosaltres ens atrofiem com a professionals, i ens convertim en un problema per a la societat, quan el periodisme -aquell quart poder- havia nascut per ser una solució als problemes que presentaven els tres poders democràtics que va establir Montesquieu.

Reflexió nuclear

La setmana que s'acaba ha estat de prou lectura, quasi de màster en energia nuclear. També de patir, de veure com és possible que tot ‘s’acabe’ en un obrir i tancar d’ulls. Més enllà del meu convenciment que cal acabar amb les centrals nuclears per la via d’una reducció del consum, he intentat buscar una argumentació per entendre que passa en este món irracional.

La història no és més que un conjunt de canvis. Recomane l’últim capítol del llibre ‘Sobreviurem al canvi climàtic?’, d’Alejandro Martinez Perez-Perez, per entendre-ho. Les diferents societats i imperis s’han hagut d’anar adaptant a canvis bruscos marcats en bona mesura pel clima. Especialment en l’últim segle, el capitalisme dominant s’ha presentat com infalible, capaç de resoldre tots els problemes i fins i tot modificar les lleis de la natura. Alguns al·lucinats fins i tot van predir que els cicles econòmics s’havien acabat, que creixeríem i creixeríem.

Incapaços d’entendre que un dia o un altre hi haurà canvis, que el paradigma canviarà, els humans seguim obsessionats en la comoditat, en els arguments individualistes del jo bé, tots bé. Ara potser –repetisc, potser- el paradigma que ha regit com a mínim els últims 300 anys ha començat a fallar, a fer aigües. Després de la crisi mai res serà com abans. Ens ho podem prendre com vulguem, i potser els canvis no van tant ràpid com per entendre que són irreversibles, però crec fermament que ho som. Haurem de consumir menys, i com més ens ceguem a canviar de paradigma, pitjor per a nosaltres. De més alt caurem, i caurem obligats.

Terranyes, un altre port

Terranyes ofereix una altra de les nombroses cares del Port. Situat a l'oest de la part més frondosa del massís, ja mirant a l'Aragó, els Ports d'Arnes són més secs que els d'Horta, però no per això més lletjos. La pujada de la Franqueta al pla de Terranyes passant pels pins Pimpoll i Ramut és impagable i plena de sorpreses.


Restes de masos i corrals que ni tan sols surten als mapes de l'Institut Cartogràfic de Catalunya (veure mapa de la zona), senderes que miren amunt amb ànsia, paisatge de pins i carrasques i un pla magnífic per coronar, amb el refugi com a part central. Als hiverns secs la gespa, maltractada per les baixes temperatures, presenta un verd entre terrós i abeixat.

A nosaltres el sol ens acompanya un ratet, però de seguida comprovem que el sol és dur, i que de gespa n'hi ha poca. No obstant això, ens aturem i contemplem les agulles de Caro, ben visibles des d'un refugi que va estar habitat fins no fan tant. Manuel Gil, el seu últim propietari, encara recordava al 2001 com son pare i el seu germà van construir el mas pujant pedra des del Mas de Miralles, a una hora de camí. "El Pimpoll i el Pi Ramut són testimonies del munt de viatges amunt i avall, camí de Terranyes", rememorava.

El cert és que des del refugi del Mas del Torrero les vistes del massís són espectaculars. Les Roques de Benet des d'una perspectiva a la que no estic gens acostumat, se'm fan estranyes per moment, igual que la resta d'uns Ports que cada vegada que vaig arribe a la conclusió que n'aprenc però que en sé menys. Seguirem anant, aprenent, compartint.