Vocabulari difús: 'rebuigeros'

La paraula que proposem té molt a veure amb el comerç de taronges. Amb aquelles imatges de magatzems plens de dones que eixien al migdia i formaven una vertadera processó a l'avinguda de l'Estació. Amb les colles d'homes que convertien el patiment i el fred convertint l'hora del dinar de la collita en una festa. Jo -òbviament- no he conegut estos moments d'esplendor cítrica a les províncies de Castelló, parle pel que he sentit a casa.

Al gra. La majoria de magatzems es dedicaven a l'exportació, els més grans a l'estranger. Però hi havia un altre tipus de comerciants, els coneguts com 'rebuigeros', que treballaven amb el gènere sobrant, aquells 3.000 o 4.000 quilos que no valien per qualitat o simplement imatge per a l'exportació. El 'rebuigero' cobria el mercat interior, però les seues taronges també servien, segons he esbrinat, per fer perfums i essències.

El 'rebuigero' havia de ser un bon home de negocis, un poc murri i descarat, si voleu, i manegar-se-les per introduir en el mercat aquella taronja que no entrava pels ulls. A més, si el productor de taronges tenia, posem per cas per la temporada en que estem, dos magraners a l'hort, també li comprava el fruit per vendre'ls a qualsevol lloc.

Ja sabeu, l'objectiu d'esta secció més que cap altra és que participeu. Coneixeu la paraula? Es gasta als vostres pobles? Tot s'hi val!

Jeromo Aguado i la Vía Campesina

Nova classe magistral al CCCB després de la d'Ignacio Ramonet. En esta ocasió, i convidat per la Fundació Antoni Comín en el marc del cicle de conferències 'Capitalisme i canvi climàtic', va vindre Jeromo Aguado. Per este ordre, pastor, activista per la soberania alimentària i membre del moviment Internacional Vía Campesina.

En un to distès que ell defineix com molt camperol, reclama la tornada a la terra en el sentit físic, però també espiritual. Durant la conferència, este home brillant que admet ser un fracassat escolar deixa anar una sèrie de frases que caçades al vol fan riure però analitzades en profunditat poden tenir l'efecte contrari. Poden fer reflexionar o inclús fer plorar. Un exemple: "Hem de pensar un sistema per destamtellar ciutats com Barcelona".

El seu és un verb fluid, propi d'una persona que, malgrat ser a molta honra un home rural, està molt acostumat a les alocucions. Però el seu no és, almenys no del tot, un discurs tancat. Es mostra tant disposat a acceptar esmenes que fa una miqueta d'enveja: "El coneixement, si no és col·lectiu, no és".

Parla no només de la incoherència sinó també de la perversitat del neoliberalisme aplicat a l'agricultura. De com el Banc Mundial dels Aliments i la UE a través de la famosa PAC són capaços d'arruïnar camperols a Nicaragua. Com? Fàcil. Produir un quilo de cereal a la seua terra, Palència, costa 35 cèntims, però al pagès només li'l compren a 15, quantitat suficient per vendre'l més barat a Nicaragua i que els camperols centreamericans deixen de produir-lo. El cercle es tanca amb les capritxoses i mal repartides subvencions als productors castellans, que s'empobreixen poc a poc en un sistema que no és lliure i no els deixa prosperar.

El millor d'este gran home és que proposa solucions. Proposa articular mecanismes d'àmbit local, fugir del sistema. Si este no ens vol, per què l'hem de voler nosaltres, ve a dir. Confia en les persones, i propugna una resistència no violenta, de desobediència civil. Ha creat, juntament amb d'altres productors de la palentiva província de Tierra de Campos, una Universitat Rural Paulo Freire, que estudia i divulga problemes i alternatives per a l'home rural. Creu que el futur passa per un terme encunyat per ells i de difícil traducció al català: la recampelorització.

Bolets

'Florit lo cepell, lo rovelló al cistell'

És curiós com ens canvia la perspectiva. No necessàriament amb l’edat, que soc molt jove. Són les circumstàncies i qui sap si un punt de maduresa el que ara em fa percebre la tardor com, potser, la millor de les estacions. Els tons ocres del bosc, les pluges que netegen els excessos de l’estiu, la temperatura perfecta per sortir d’excursió o la llum tranquil·litzant del sol quan és a punt de pondre’s.

Per què no dir-ho, també hi ha els bolets. Els vaig descobrir tardiament, quan l’atzar em va dur a la Terra Alta, i té molt d’especial collir-los i menjar-los a la brasa, amb un bon tros de xai i regat amb un bon vi negre.

Com que soc un analfabet, m’he assessorat per dir al món que els bolets cal buscar-los, no caçar-los. Amb mesura, vull dir. I és que tenen una funció bàsica al bosc a l’hora de nodrir els arbres. Especial compte s’ha de tenir amb els més xicotets, que encara no han complert la seua funció al sól.

P.D.: Als vostres pobles també es diu la dita de dalt?

NO a l'abocador

Este diumenge els habitants del Pinell de Brai es posicionaran a favor o en contra de l'abocador de residus provinents d'ecoparts de l'àrea metropolitana de Barcelona. La consulta no és vinculant, el que no deixa de ser lamentable, però seria igualment important que el 'no' guanyara la partida. Hi ha motius més que de sobra:

-Risc ambiental: és el de sempre. L'argument del capitalisme no varia. Asseguren que els paquets de residus de materials provinents d'ecoparcs que no es poden reciclar arribarien al Pinell de Brai perfectament compactats. No obstant això, entitats com el Gepec asseguren que soterrar els residus implica generar un tipus de líquid tòxic anomenat lixiviats i gas metà. Qui assegura que mai passarà res? No serveis de res vore com la costa de Tarragona es taca de negre? I el golf de Mèxic? El capitalisme, a mesura que va esgotant recursos, ha d'arriscar, i l'abocador del Pinell és un risc ambiental.

-Paisatge: La Terra Alta ha apostat pel turisme. La Via Verda de l'antiga línea ferroviària, el turisme de memòria, el vi o Els Ports consoliden la comarca any rere any. L'abocador se situaria a tocar del riu Canaletes, que forma part de la Xarxa Natura 2000. No és incompatible este risc amb el desenvolupament del turisme?

-Laboral: res assegura la creació de llocs de treball. Pel que es diu al conveni, l'empresa de Cerdanyola que lidera la Unió Temporal d'Empreses (UTE) que gestionarà l'abocador no està obligada a contractar gent del Pinell.

-Principi de subsidiarietat: les administracions han d'anar aprenent que cadascú ha de carregar amb el seu mort. És el mateix raonament que fèiem amb la 'petjada ecològica' de Ramonet: és un drama ecològic haver de soterrar la basura de Barcelona lluny d'esta ciutat. Ja siga el destí la Terra Alta, la Conca de Barberà o el Ripollés. Pel risc que suposa que camions amb este tipus de residus creuen Catalunya i perquè no és sostenible a llarg plaç.

-Interessos: Si no es generen llocs de treball i no és segur, què hi ha darrere del projecte? Segurament interessos. Els propietaris de qualsevol mina d'argila han de recuperar -o fer com que recuperen- l'ecosistema quan acaba l'extracció. Aixó, clar, té un cost. Ara este cost no només se'l estalvien els amos sinó que cobraran per l'ús dels seus terrenys.

L'únic argument que sembla valer és l'econòmic: l'Ajuntament cobrarà uns 300.000 euros a l'any. Així doncs, els veïns del Pinell de Brai han de decidir entre diners o qualitat de vida i seguretat.

Petjada ecològica

De matí, per feina, vaig escoltar Artur Mas. De vesprada, per plaer, vaig anar a escoltar Ignacio Ramonet al CCCB. El director de Le Monde Diplomatique en castellà va pronunciar una conferència sobre canvi climàtic i capitalisme en què va relacionar escalfament global i model de producció i consum actual. No va dir res de molt novedós, simplement va constatar que per viure al nostre nivell caldríen dos planetes com la Terra. I va bromejar molt seriosament: "Ara toca dir-li als xinesos que no visquin com nosaltres, que no consumisquen". Va assegurar en què estem a l'últim minut i va mostrar la seva poca confiança en què a la cimera de Cancun del proper novembre -continuació de Copenhague- s'assolisquen grans acords. Però sobretot va insistir en el concepte de 'petjada ecològica', es a dir, el cost en CO2 de qualsevol producte. Cal exigir proximitat, va dir: menjar fruita de temporada i de la zona, consumir menys carn, fixar-nos en d'on ve allò que comprem. És la nostra aportació. I ja en tenim, de productes bons, a casa. Mentre tornava a casa, pensava en el Terra Alta que m'esperava...

P.D.: Malgrat que per a Ramonet el canvi climàtic és una urgència, Mas ni el va citar. Ni tampoc va dir res d'ecologia, o d'aminorar el ritme de consum. Curiós i trist. No vaig veure a cap polític a la conferència de la vesprada.

Vocabulari difús: ventorrillo

La paraula correcta és 'venta'. No obstant això, crec que el mot escollit és més... com dir-ho, romàntic. Té més de la fusió que es produeix als territoris que reben immigració. 'Ventorrillo' és un castellanisme que, durant anys va fer arrels a molts pobles de Castelló. En particular, als de La Plana i, segons m'han explicat veus potser interessades en que certs tòpics de bebedors empedernits sobrepassen generacions, sobretot a Almassora i Vila-real.

A la gent de Vila-real se l'ha coneguda històricament com 'borratxos'. Quasi res. I els homes d'Almassora han tingut sempre fama de poc treballadors i d'amants del bon esmorzar al bar. A aquest poble, tocat pel Mediterrani, les famílies tenien prou pescant 'quatre peixos' i fent un poc d'hort. A Vila-real era diferent. El terreny de secà feia la vida dels llauradors duríssima. El fet és que, per oblidar o per passar l'estona, es bevia.

I es bevia als ventorrillos, situats al terme. Eren èpoques en què es treballava amb horaris diferents. Per a la majoria el sol picava massa al migdia, i per la nit no hi havia llum ni televisió per veure a Buenafuente. Els homes feien molta vida als bars, i les ventes passaven per ser els bars del terme. Expliquen que hi havia animals de càrrega que sabien el camí a estes tabernes, que l'home s'adormia i era el burro el que s'aturava, avisant a l'amo que havien arribat. En sabeu alguna cosa, d'esta paraula?

En la imatge, l'antiga Venta de Carme, entre Almassora i Vila-real, ara oblidada junt a la carretera que uneix Castelló amb Nules. Aixo sí, han fet una autovia 'meravellosa'.